La natació neix com a pràctica de supervivència en un medi que resulta desconegut i perillós pels humans.
La necessitat de desplaçar-se resultava vital per les tribus prehistòriques, havent d’aprendre a sortejar obstacles naturals amb aigua (rius, llacs i/o platges).
No va ser fins el segle XVIII, a Anglaterra, que es va fundar la primera organització de natació, la National Swimming Society, amb l’ànim d’entendre la natació com quelcom més enllà de la supervivència.
Així, les primeres competicions transcorregueren en rius i platges, fent-se extensiva la pràctica en piscines amb el pas del temps.
Ja en les primeres Olimpíades modernes, el 1896 a Atenes, la natació va esdevenir esport de ple dret, realitzant-se el total de les proves al mar, donada la negativa dels organitzadors d’invertir en la construcció d’un recinte especialitzat.
Amb el pas del temps, les competicions d’Aigües Obertes ‘han convertit en proves de mitja/llarga distancia, i des del 2008 han adquirit l’estatus de prova Olímpica en la distància de 10 quilòmetres.
Arreu del món podem trobar proves d’aigües obertes que abracen des de menys d’un quilòmetre a autentiques maratons de més de 25 quilòmetres.
A nivell nacional, podríem destacar els nedadors Kiko Hervás i Erika Villaécija (aquesta última va ser la única representant espanyola en els últims JJOO, entrant en una meritòria 17ª posició).
També cabria destacar les figures mediàtiques de nedadors com David Meca, que va popularitzar la llarga distancia amb travesses com Xàbia-Eivissa, o la incombustible Margarita “Tita” Llorens, nedadora d’estil purista (sense utilitzar neoprè per les seves travesses) que ha realitzat travesses com Eivissa-Mallorca.
